NANCY SPERO Y LEON GOLUB , EL COMPROMÍS COM A ESTIL PICTÒRIC

Casats durant cinquanta anys i pares de tres fills, Nancy Spero i Leon Golup són un exemple admirable de com conciliar sàviament una enriquidora relació de parella amb sengles carreres professionals i un activisme polític immutable al llarg del temps.

Golup (1922-2004) i Spero (1926-2009) es van conèixer en el Intitute of Art de Chicago on existia una gran tradició artistica figurativa. No obstant açò, des del final de la 2ª Guerra Mundial no corrien bons temps per a la figuració i en 1950 la parella marxa a París fugint de l'expressionisme abstracte que imperava a Nova York. En la capital francesa entren en contacte amb els cercles artístics i literaris. La influència d'aquests últims serà decisiva per a la configuració posterior de l'estil de Nancy, al que a partir d'ara incorporarà textos i paraules. D'aquests anys a París és la seua sèrie Black Painting.

D'altra banda, l'obra de Golup que en els seus inicis a Chicago estava fortament influïda per l'art antic -Babilònia, Grècia, Roma...- ara estarà caracteritzada per la monumentalitat. Les grans dimensions dels seus llenços remeten al “muralismo” mexicà. Bona mostra d'açò és la sèrie Gigantomaquia de 1960.

Art compromès

1964, l'any del retorn de la parella a EUA, coincideix amb la fase més aguda de la protesta contra la Guerra de Vietnam . És llavors quan l'art de tots dos agafarâ un marcat compromís polític que no abandonaran mai. L'obra de Nancy s'omple de bombes, de fongs atòmics, d'helicòpters. En aquesta etapa ja comença a apuntar en la pintora una consciéncia feminista que associa la violéncia amb el patriarcat, com ho demostren les seues bombes d'aspecte fàl·lic.

A partir de 1969 l'art de Spero ja està intimamente lligat a la causa del Feminisme. Les seues accions i les seues obres aniran més enllà d'exigir la paritat de la representació d'artistes de tots dos gèneres en els museus. Dedicarà la seua obra a traure a la llum el dolor ocult de les dones. El seu treball més notable d'aquest període és sens dubte, Torture of Women, peça composta per un rotllo de catorze panells horitzontals, en els quals combina imatges amb terrorífics testimoniatges de les atrocitats comeses contra dones per règims dictatorials sudamericans. El compromís feminista d’Spero, va més enllà de la denúncia i compromet el seu llenguatge pictòric fins al punt de renunciar al llenç i trobar en el paper un suport específic per a l'expressió artística femenina. El nou suport simbolitza al mateix temps la fragilitat del seu cos maltractat en la infància per la poliomelitis, i la fragilitat de la dona maltractada per una societat en molts aspectes hostil.

Golub realitza en 1973 dos de les seues obres més emblemàtiques, Vietnam II, un monumental llenç de més de 12 metres i una sèrie dedicada als estralls del Napalm. Des de 1976 a 1979, dedicarà la seua obra a la realització de retrats de Milionaris, líders polítics, i dictadors com Ho Chi Ming, Kissinger, Rockefeller, Pinochet o Franco. Són els seus famosos Politicals Portraits, amb els quals pretén analitzar la imatge del poder.

Evolució plàstica i reconeixement

Durant les dècades dels 80 i 90, Nancy Spero aconsegueix finalment el reconeixement públic i la seua obra és objecte de nombroses exposicions. En el seu treballs el color adquireix un nou protagonisme, i apareixen nous materials i noves maneres de compondre. No obstant açò, Spero no abandona els seus temes recurrents: el dolor, la violéncia i la destrucció.

Els anys 80 i 90 també representen per a Golub el moment de major notorietat. Els seus quadres s'exposen a Londres i Nova York esdevenint en un referent per als nous artístes. Les seues obres d'aquesta època estan dedicades a la representació de dures escenes de tortures. En obres com a Mercenaris o Interrogatoris, s'anticipa al terror esdevingut entre les parets d'Abu Ghraib.

Darrers anys

En els últims anys de la seua vida, l'obra de Golup recupera la seua antiga passió per l'art clàssic i s'inunda de textos, sens dubte influït per l'obra de la seua esposa. Leon Golub va morir en 2004. Nancy Spero va sobreviure al seu marit a penes 5 anys, però l'artista va tenir temps de realitzar una important aportació a la Biennale de Venècia. Es tracta de la instal·lació Maypole: Take no prisoners, de 2007. L'obra consisteix en un arbre de maig amb 100 caps d'alumini pintat i tractat, amb el qual torna a fer al·lusió a un dels seus temes més recurrents: la guerra.