FINALISTA

El pasado miércoles fue la entrega de premios del XXII Certamen de Narrativa  Breve , que otorga la Regidoria de Benestar Social de l'Ajuntament de Valencia, este año con el lema : Mujeres en el cine con el cine y para el cine y en el  tuve la suerte de estar entre l@s finalistas. Mi relato en lengua valenciana "EL MILLOR DIA DE LA SEUA VIDA", sobre las vicisitudes de la esposa y la amante de un cineasta machista, narcisista y mediocre, podéis leerlo a continuación.

EL MILLOR DIA DE LA SEUA VIDA

L’Actriu va seure en un banc. Encara faltaven unes hores perquè es tancara el carrer i es fera efectiu el permís de rodatge. Anava a començar un viatge, el punt d’arribada del qual no era un destí desconegut, sinó la seua llar. Recuperar el dret robat. Deixar de ser la costella del cinema per a ser el fang, la terra de conreu a partir de la qual brollarien per fi tots els brots xafats abans de néixer. Ja no la utilitzarien per a dir a altres dones, que elles, les dones, no tenen histories que contar. Les seues histories no serien protagonitzades per dones que existien en funció de la relació establerta amb un home. Tampoc seria una nina unflable. Ni una guerrera inventada per a confondre emancipació amb emulació d’un mascle violent.

I no deixava de resultar-li sorprenent que el seu alliberament vinguera de mans de la que fins aleshores havia considerat la seua enemiga, la dona del que havia estat el seu amant. Una dona que devia odiar-la.

Va ser l’amant del Director des que rodaren la seua primera pel·lícula junts. Va passar molt de temps fins que va comprendre la sensació de desvaliment que l’ofegava quan ell li explicava allò que havien de sentir el personatges femenins que ella interpretava. Però es deixava fer. En primer lloc, pel respecte reverencial que li havien ensenyat que havia de sentir vers el director –substitució de Déu en aquell món descregut– i en segon lloc, perquè els guions que ell signava en solitari revelaven un profund coneixement de l’univers femení. Es trobava identificada amb eixos personatges molt més que amb tots els altres que havia interpretat al llarg de la seua carrera. Pot ser per açò es va enamorar d’ell.

El director no parlava gaire de la seua dona. Sols que l’havia coneguda en la facultat, quan tots dos estudiaven Comunicació Audiovisual i que des d’aleshores havia format part del seu equip. De fet, la seua esposa era com una ombra escrupolosament discreta al set de rodatge. L’Actriu es va assabentar, quasi unes setmanes abans de convertir-se en l’amant del director, que aquella Script atrafegada, sempre envoltada de carpetes, era la seua dona. Ells dos també portaven la seua relació amb discreció, per això la Script va trigar anys a assabentarse’n. Però quan ho va fer, també va mostrar molta discreció.

Un dia se’n va anar del treball més prompte d’allò que era normal per a ella i va esperar el marit a casa. Quan el Director va entrar i va veure les maletes fetes als peus d’ella, va pensar que el feia fora de la llar, però tranquil·lament l’Script li va dir que era ella la que se n’anava, que tot era per a ell, que no entraria en batalles legals. I sentint l’alegria de trencar tots els lligams materials, es va trobar més lliure que mai.

Al principi atribuirien al divorci la crisi creativa del director, sobretot pel que feia a la qualitat del guió. L’actriu ho va notar per l’esquematisme dels personatges femenins del guió immediatament posterior a la separació. Quan ella li preguntava com havia d’enfocar la seua interpretació, ell s’enfadava  amb ella i no sabia que contestar-li. A poc a poc la relació entre el dos es va anar minant. Ell havia deixat al descobert els seus punts febles i a ella no li agradaren gens.

Un dia estant tota sola a casa, tocaren al timbre. Quan l’Actriu va obrir la porta i va veure l’Script, va imaginarse que anava a esclatar l’escena de zels que havia trigat tant a produir-se. Però pel contrari, es va trobar amb una Script serena que li deia que havia anat fins a ella per a parlar d’un assumpte professional. Sempre l’havia admirat molt com a actriu. Podria semblar una mica paradoxal, però va ser l’Script mateixa qui va aconsellar el director que cridara l’actriu per al primer film que rodaren junts. En realitat des que començaren en la facultat de Comunicació Audiovisual, el director solia fer cas a tots els consells professionals que l’Script li donava, però després la seua actitud condescendent amb ella, eixa manera que tenia de mira-la per damunt del muscle i de pessigar-li paternalment la galta en públic, contribuirien al fet que els altres membres de l’equip d’estudiants de cinema no la prengueren de debò. Era “la núvia de” i quan la “núvia de” va començar a escriure guions de cinema no li va costar res regalar-li’ls a ell, incapaç de defensar cap cosa que haguera nascut d’ella mateixa.

A mesura que passaren els anys aquesta foscor i l’anonimat es varen convertir en els seus lloc naturals. Era incapaç de mostrar els seus talents, ni tan sols creia de veritat que en tenia. El director emprava una manera de dir les coses, d’examinar allò que ella escrivia, que finalment la feia sentir que ho havia escrit ell, o que la seua genial influència estava en el principi de tot.

El dia que va veure’ls besar-se per la finestra de la caravana va resultar ser, contra tot pronòstic, el millor dia de la seua vida. Una hora abans, un company de l’equip acabava d’apropar-la al set en el seu cotxe. Durant el trajecte passaren per uns cinemes en v. o. en els quals es projectava una vella pel·lícula de Lubitsch. Se li va ocórrer comentar en veu alta que un cicle de Lubitsch en el canal culte de televisió li va despertar el seu amor pel cinema quan tenia 12 anys. El membre de l’equip la va mirar sorprès, i amb desagradable sinceritat, va comentar que tots pensaven que ella treballava al cinema perquè el seu home era el director. Amb un “no es així” i unes paraules d’explicació pronunciades amb un nus a la gola, va intentar rebatre sense massa èxit aquella creença que semblava era comuna a tots el membres de l’equip. Després eixe mateix matí veuria al seu home besar luxuriosament i àvida l’actriu.

Aquella doble sacsejada va fer que de sobte s’adonara que l’odiava, que l’havia odiat des de quasi el principi. Va sentir fàstic, un fàstic que la impulsava a llevar-se de sobre tot allò que tenia gust a ell. Per això va anar a la casa que tots dos havien comprat, va omplir dues maletes de les coses més necessaries  i el va abandonar.

A l’hotel, va estar tres dies llençada al llit, amagada com un animal ferit. Però l’abatiment no tenia res a veure en el seu tarannà. Al quart dia va obligar-se a aixecar-se del llit, va encendre l’ordinador portàtil i va rescatar de la paperera de reciclatge, un argument que feia no massa havia llençat a les escombraries perquè al director li semblava massa “femení”.

Va tardar més o menys tres mesos a acabar-lo, però més de tres anys a trobar-hi cert finançament. Finalment el va aconseguir. Tants anys en equips de rodatge, li havien servit d’alguna cosa. Al quart any, la seu primera pel·lícula legítima començava a ser una realitat. Va pensar en l’Actriu per fer el paper protagonista, no per venjar-se del director, sinó perquè en realitat feia ja quasi 10 anys que escrivia tots els papers per a ella. Quan l’Actriu la va veure a l’altre costat de la porta va esperar una escena,   però es va trobar amb una dona que no la tractava com una musa sense veu i que li prometia deixar de ser un apèndix. I es va sentir culpable per no haver-la descobert abans.

Els primers tècnics i els membres de l’equip de producció començaven a arribar al set. Al veure la Directora baixar del cotxe que conduïa, es va ajustar millor l’abric. La tasca seria dura. Però totes dues havien superat coses pitjors.