Translate

martes, 13 de enero de 2015

MUERTES DE SEGUNDA DIVISIÓN

foto: Fuente ABC
Sin quitar un ápice de repulsión por los hechos ocurridos en Francia esta semana, fruto del fanatismo y el fundamentalismo, el mismo fundamentalismo y el mismo fanatismo que son susceptibles de nacer por la distorsión de cualquier religión o cualquier doctrina política en cualquier lugar de la tierra, estos días me han demostrado que existen víctimas de primera y segunda categoría, terrorismos de primera y segunda división.
El domingo, una niña nigeriana de 10 años fue inmolada supustamente por Boko Haram. Su cuerpecito envuelto a la fuerza con explosivos fue utilizado para atentar contra la multitud que compraba en el mercado de Maiduguri. Murieron 20 persona y 18 resultaron heridas. Todas pobres, todas negras. Todas de segunda división. Su muerte, y la atrocidad con la que fue causada, apenas ocupa un recuadro en los periódicos de mayor tirada. No importa que tal vez la pequeña, cuyo nombre ni siquiera nos hemos molestado en averiguar, pudiera ser una de las ya olvidadas 200 niñas secuestradas por la barbarie de Boko Haram, que una vez más nos demuestra su concepción de la mujer, -un poco menos refinada que la de algunos medios machistas occidentales- como un cuerpo del que se debe disponer para lo que a uno le venga en gana, bien para reproducirse, bien  para causar una carnicería. 

domingo, 28 de diciembre de 2014

BIG EYES


Big Eyes, el último film de Tim Burton, he recibido críticas negativas en general. Tal vez el director de cintas tan excelentes como Ed Wood                          haya defraudado esta vez por haber huido de su puesta en escena habitual y de sus temas recurrentes. Sin embargo a nadie se le ha ocurrido destacar que Big Eyes, film biográfico sobre la pintora estadounidense Margaret Keane, trata un asunto que poco parece importar a la crítica internacional: la invisibilización de las mujeres artistas. La propia Keane fue víctima de la suplantación de su identidad pictórica por su marido Walter, quien sin saber si quiera coger un pincel, firmaba los cuadros de su esposa aprovechando la timidez patológica de ésta. Yo personalmente, le doy las gracias a Tim Burton por haberse conmovido por esta historia y haberla sacado a la luz.
http://www.cinesalbatrosbabel.com/video-4.html

jueves, 11 de diciembre de 2014

LECTURA


Mientras preparo mi nuevo artículo, esta vez sobre el trato a las mujeres republicanas en las cárceles franquístas, os dejo con un importante hallazgo: un artículo de Florencia Rovetta y Nuria Simelio publicado en la revista ENFOQUE, sobre las diferencias de género en los medios. ¡Buena lectura!



http://www.scielo.org.ar/scielo.php?pid=S1669-27212012000100004&script=sci_arttext


sábado, 21 de junio de 2014

CANT ALS HOMENS


 Quan una es dedica a estudiar i escriure sobre les conseqüencies de la societat patriarcal en el desenvolupament del treball artístic i intel.lectual de les dones, té el perill de generalitzar i demonitzar al génere masculí, de cometre la injusticia d'oblidar-se dels companys comprensius i sol·lidaris que no han dubtat en renunciar als  privilegis que l'esmentada societat es regala al nèixer homens. Son eixos homens que ens acompanyen, escolten i treballen amb nosaltres.
Hui un d'aquestos companys, d'aquestos benvolguts amics, m'ha fet el regal de descobrir-me una poesia de la poeta nicaragüense Gioconda Belli. Diu així:
    
Amo a los hombres y les canto...
Amo a los hombres

y les canto.

Amo a los jóvenes
desafiantes jinetes del aire,
pobladores de pasillos en las Universidades,
rebeldes, inconformes, planeadores de mundos diferentes.
Amo a los obreros,
esos sudorosos gigantes morenos
que salen de madrugada a construir ciudades.
Amo a los carpinteros
que reconocen a la madera como a su mujer
y saben hacerla a su modo.
Amo a los campesinos
que no tienen más tractor que su brazo
que rompen el vientre de la tierra y la poseen.
Amo, compasiva y tristemente, a los complicados
hombres de negocios
que han convertido su hombría en una sanguinaria
máquina de sumar
y han dejado los pensamientos más profundos, los
sentimientos más nobles
por cálculos y métodos de explotación.

Amo a los poetas -bellos ángeles lanzallamas-
que inventan nuevos mundos desde la palabra
y que dan a la risa y al vino su justa y proverbial importancia.
que conocen la trascendencia de una conversación
tranquila bajo los árboles,
a esos poetas vitales que sufren las lágrimas y van
y dejan todo y mueren
para que nazcan hombres con la frente alta.
Amo a los pintores -hombres colores-
que guardan su hermosura para nuestros ojos
y a los que pintan el horror y el hambre
para que no se nos olvide.
Amo a los solitarios pensadores
los que existen más allá del amor y de la comprensión sencilla
los que se hunden en titánicas averiguaciones
y se atormentan día y noche ante lo absurdo de las respuestas.

A todos amo con un amor de mujer, de madre, de hermana,
con un amor que es más grande que yo toda,
que me supera y me envuelve como un océano
donde todo el misterio se resuelve en espuma...

Amo a las mujeres desde su piel que es la mía.
A la que se rebela y forcejea con la pluma y la voz desenvainadas,
a la que se levanta de noche a ver a su hijo que llora,
a la que llora por un niño que se ha dormido para siempre,
a la que lucha enardecida en las montañas,
a la que trabaja -mal pagada- en la ciudad,
a la que gorda y contenta canta cuando echa tortillas
en la pancita caliente del comal,
a la que camina con el peso de un ser en su vientre
enorme y fecundo.
A todas las amo y me felicito por ser de su especie.
Me felicito por estar con hombres y mujeres
aquí bajo este cielo, sobre esta tierra tropical y fértil,
ondulante y cubierta de hierba.
Me felicito por ser y por haber nacido,
por mis pulmones que me llevan y me traen el aire,
porque cuando respiro siento que el mundo todo entra en mí
y sale con algo mío,
por estos poemas que escribo y lanzo al viento
para alegría de los pájaros,
por todo lo que soy y rompe el aire a mi paso,
por las flores que se mecen en los caminos
y los pensamientos que, desenfrenados, alborotan en las cabezas,
por los llantos y las rebeliones.
Me felicito porque soy parte de una nueva época
porque he comprendido la importancia que tiene mi existencia,
la importancia que tiene tu existencia, la de todos,
la vitalidad de mi mano unida a otras manos,
de mi canto unido a otros cantos.
Porque he comprendido mi misión de ser creador,
de alfarera de mi tiempo que es el tiempo nuestro,
quiero irme a la calle y a los campos,
a las mansiones y a las chozas
a sacudir a los tibios y haraganes,
a los que reniegan de la vida y de los malos negocios,
a los que dejan de ver el sol para cuadrar balances,
a los incrédulos, a los desamparados, a los que han
                                                                     perdido la esperanza,
a los que ríen y cantan y hablan con optimismo;
quiero traerlos a todos hacia la madrugada,
traerlos a ver la vida que pasa
con una hermosura dolorosa y desafiante,
la vida que nos espera detrás de cada atardecer
-último testimonio de un día que se va para siempre,
que sale del tiempo y que nunca volverá a repetirse-.
Quiero atraer a todos hacia el abrazo de una alegría que comienza,
de un Universo que espera que rompamos sus puertas
con la energía de nuestra marcha incontenible.
Quiero llevaros a recorrer los caminos
por donde avanza -inexorable- la Historia.
Porque los amo quiero llevarlos de frente a la nueva  mañana,
mañana lavada de pesar que habremos construido  todos.

Vámonos y que nadie se quede a la zaga,
que nadie perezoso, amedrentado, tibio, habite la faz  de la tierra
para que este amor tenga la fuerza de los terremotos,
de los maremotos,
de los ciclones, de los huracanes
y todo lo que nos aprisione vuele convertido en desecho
mientras hombres y mujeres nuevos
van naciendo erguidos
luminosos
como volcanes...
Vámonos
Vámonos
Vámonoooos!!!




sábado, 1 de febrero de 2014

NANCY SPERO Y LEON GOLUB , EL COMPROMÍS COM A ESTIL PICTÒRIC



Casats durant cinquanta anys i pares de tres fills, Nancy Spero i Leon Golup són un exemple admirable de com conciliar sàviament una enriquidora relació de parella amb sengles carreres professionals i un activisme polític immutable al llarg del temps.

Golup (1922-2004) i Spero (1926-2009) es van conèixer en el Intitute of Art de Chicago on existia una gran tradició artistica figurativa. No obstant açò, des del final de la 2ª Guerra Mundial no corrien bons temps per a la figuració i en 1950 la parella marxa a París fugint de l'expressionisme abstracte que imperava a Nova York. En la capital francesa entren en contacte amb els cercles artístics i literaris. La influència d'aquests últims serà decisiva per a la configuració posterior de l'estil de Nancy, al que a partir d'ara incorporarà textos i paraules. D'aquests anys a París és la seua sèrie Black Painting.

D'altra banda, l'obra de Golup que en els seus inicis a Chicago estava fortament influïda per l'art antic -Babilònia, Grècia, Roma...- ara estarà caracteritzada per la monumentalitat. Les grans dimensions dels seus llenços remeten al “muralismo” mexicà. Bona mostra d'açò és la sèrie Gigantomaquia de 1960.



Art compromès

1964, l'any del retorn de la parella a EUA, coincideix amb la fase més aguda de la protesta contra la Guerra de Vietnam . És llavors quan l'art de tots dos agafarâ un marcat compromís polític que no abandonaran mai. L'obra de Nancy s'omple de bombes, de fongs atòmics, d'helicòpters. En aquesta etapa ja comença a apuntar en la pintora una consciéncia feminista que associa la violéncia amb el patriarcat, com ho demostren les seues bombes d'aspecte fàl·lic.

A partir de 1969 l'art de Spero ja està intimamente lligat a la causa del Feminisme. Les seues accions i les seues obres aniran més enllà d'exigir la paritat de la representació d'artistes de tots dos gèneres en els museus. Dedicarà la seua obra a traure a la llum el dolor ocult de les dones. El seu treball més notable d'aquest període és sens dubte, Torture of Women, peça composta per un rotllo de catorze panells horitzontals, en els quals combina imatges amb terrorífics testimoniatges de les atrocitats comeses contra dones per règims dictatorials sudamericans. El compromís feminista d’Spero, va més enllà de la denúncia i compromet el seu llenguatge pictòric fins al punt de renunciar al llenç i trobar en el paper un suport específic per a l'expressió artística femenina. El nou suport simbolitza al mateix temps la fragilitat del seu cos maltractat en la infància per la poliomelitis, i la fragilitat de la dona maltractada per una societat en molts aspectes hostil.



Golub realitza en 1973 dos de les seues obres més emblemàtiques, Vietnam II, un monumental llenç de més de 12 metres i una sèrie dedicada als estralls del Napalm. Des de 1976 a 1979, dedicarà la seua obra a la realització de retrats de Milionaris, líders polítics, i dictadors com Ho Chi Ming, Kissinger, Rockefeller, Pinochet o Franco. Són els seus famosos Politicals Portraits, amb els quals pretén analitzar la imatge del poder.


Evolució plàstica i reconeixement
Durant les dècades dels 80 i 90, Nancy Spero aconsegueix finalment el reconeixement públic i la seua obra és objecte de nombroses exposicions. En el seu treballs el color adquireix un nou protagonisme, i apareixen nous materials i noves maneres de compondre. No obstant açò, Spero no abandona els seus temes recurrents: el dolor, la violéncia i la destrucció.


Els anys 80 i 90 també representen per a Golub el moment de major notorietat. Els seus quadres s'exposen a Londres i Nova York esdevenint en un referent per als nous artístes. Les seues obres d'aquesta època estan dedicades a la representació de dures escenes de tortures. En obres com a Mercenaris o Interrogatoris, s'anticipa al terror esdevingut entre les parets d'Abu Ghraib.


Darrers anys
En els últims anys de la seua vida, l'obra de Golup recupera la seua antiga passió per l'art clàssic i s'inunda de textos, sens dubte influït per l'obra de la seua esposa. Leon Golub va morir en 2004. Nancy Spero va sobreviure al seu marit a penes 5 anys, però l'artista va tenir temps de realitzar una important aportació a la Biennale de Venècia. Es tracta de la instal·lació Maypole: Take no prisoners, de 2007. L'obra consisteix en un arbre de maig amb 100 caps d'alumini pintat i tractat, amb el qual torna a fer al·lusió a un dels seus temes més recurrents: la guerra.








domingo, 12 de enero de 2014

LA PRIMERA ENTOMÒLOGA




Marie Sibylla Merian, primera persona entomóloga de la modernitat.





Han fet falta 300 anys perquè la naturalista autodidacta Anna Marie Sibylla Merian siga reconeguda com el primer entomólogo/a empíric/a de la història. L'explicació que sol donar-se perquè la seua obra i la seua figura no hagen sigut reconegudes fins a dates molt recents, és que la totalitat de la seua obra va ser escrita en alemany, i no en llatí, llengua oficial de la divulgació científica de l'època. Però els tres segles de silenci i el fet que el seu reconeixement coincidisca amb la revaloración de la figura de la dona en la construcció dels camps del saber, posa en dubte la primera teoria i cada vegada és més plausible que les seues recerques no foren preses de debò perquè Marie Sibylla era dona.



Primers Passos
Maria Sybilla Merian va nàixer a Frankfurt en 1647. El seu pare, el famós gravador Suís Mattaus Merian va morir quan ella tenia 3 anys. La seua mare, Johanna Sibylla es va casar en segones nupcies amb Jackob Marell, un pintor especialitzat en pintures de flors que va ser proverbial per a la carrera posterior de Maria Sibylla. D'ell va aprendre les tècniques de pintura, dibuix i gravat.

Des de molt xiqueta, Maria Sibylla, gaudia amb la contemplació dels insectes en el seu jardí i prompte va començar a pintar-los en el seu habitat natural. És a dir, al costat de les plantes i flors que els servien d'aliment. Els seus estudis en el taller del seu padastre la van convertir en una gran pintora i il·lustradora i als 13 anys ja pintava les primeres imatges d'insectes i plantes preses del natural.


Erugues i metamorfosi



Als 18 anys es casa amb el pintor Johan Andreas Graft. Després del naixement de la seua primera filla es muden a Nuremberg on tots dos instal·len sengles tallers de pintura, el de Marie Sibylla dedicat a l'elaboració de pintures i teles estampades arribant a aconseguir aquarel·les que resistien múltiples llavats sobre les teles en les quals eren pintades.



Però la seua passió per l'estudi dels insectes, el seu desenvolupament i transformació, seguia intacta. A penes feia 30 anys que el metge italià Francesco Redi, havia establit que les larves dels insectes sorgien per la posada d'ous i no per la hipòtesi de la generació espontània que establia, des de temps d'Aristòtil, que els insectes “sorgien espontàniament de la putrefacció”. Marie Sibylla sentia un especial interès per les papallones i el seu procés de metamorfosi. Les seues recerques i les seues observacions van ser capitals per a provar de manera irrefutable la hipòtesi formulada per Redi.


En 1675, als 28 anys d'edat Marie Sibylla va publicar el seu primer llibre que va titular El nou llibre de les flors i en 1679, quan la seua segona filla ja havia nascut va publicar Les erugues, meravellosa transformació i estranya alimentació. Sengles obres van ser possibles gràcies a la recopilació del material que havia arreplegat en les seues llibretes d'esbossos, on il·lustrava amb tècnica impecable tots els estadis de desenvolupament de la papallona i les plantes de les quals s'alimenta l'eruga.

Canvi de rumb: Surinam

En 1685, una decisió inusual per a una dona de 50 anys de la seua època, va donar un nou rumb a la seua vida i a la seua obra. Cansada d'un matrimoni infeliç, va abandonar al seu marit i va marxar a Holanda amb les seues dues filles per a instal·lar-se en una comuna protestant en el castell de Wik. En aquest vivien entre uns altres, la seua mare i el seu mig germà i va tenir l'oportunitat de conèixer al governador de Surinam. Aquest últim fet seria crucial per a la seua carrera. Morts el seu germà i la seua mare, es va instal·lar a Amsterdam on es va tornar a guanyar la vida gràcies a un taller artístic de teles i fent classes de pintura. Allí també va entrar en contacte amb altres naturalistes, va conèixer al director dels jardins botànics i va estudiar les col·leccions del Museu d'Història Natural d'Amsterdam.
Gràcies a aquest clima científic a poc a poc va ser gestant una idea revolucionària per a les ciències de la naturalesa de la seua època, la realització d'una expedició científica a la colònia holandesa de Surinam.
Malgrat els intents del seu amics de dissuadir-la d'aquest viatge, Marie Sybilla va partir amb una de les seues filles a la colònia holandesa a la recerca d'insectes autòctons i a estudiar la seua reproducció sobre el terreny. En 1701 va contraure la malària i va haver de tornar, però amb els esbossos i dibuixos que es va portar de Surinam va elaborar la seua obra més important : Metamorfosi dels insectes de Surinam. Aquesta obra de gran importància per al desenvolupament de l'entomologia posterior, ho és també per la seua gran bellesa artística. L'obra, exquisidament editada, va tenir un enorme èxit arribant a ser adquirida pel tsar Pedro I de Rússia.

Importància de Maria Sybilla Merian

La importància de Marie Sibylla Merian en la història de la ciència és innegable. Va ser una de les primeres persones a interessar-se per l'estudi científic dels insectes, considerats per l'església fins avui com a“bèsties del diable”, indignes de qualsevol atenció; va inaugurar els viatges científics; va descobrir molts detalls de l'evolució i vida dels insectes com la metamorfosi. Però a més del seu incalculable valor científic, la seua obra té un gran valor artístic, situant-se entre les primeres figures de la il·luminació de llibres.



Maria Sybilla Merian, va morir en 1717 després d'una apoplegía que la va fer desplaçar-se durant dos anys en cadira de rodes.



300 anys després de la seua mort i de l'oblit més absolut, la seua obra és cobejada en les subhastes internacionals i la seua efígie va arribar a aparèixer en el bitllet de 500 marcs alemanys. 



martes, 10 de diciembre de 2013

NORAH BORGES, LA PINTORA DISCRETA

Leonor Fanny Borges, rebautizada por su hermano Jorge Luís, como Norah, fue una destacada pintora, ilustradora y grabadora de vanguardia, responsable de la introduccción del Ultraismo en América Latina. Sin embargo, la gran fama cosechada por su hermano y el prestigio intelectual de su marido Guillermo de Torre, escritor y crítico de arte español, la mantuvieron hasta hace muy poco en la oscuridad y el olvido.


Primeros años

Cuando Norah y Jorge Luís eran todavía unos niños, su familia se instaló en Suiza en busca de un tratamiento que curara a su padre de su ceguera progresiva. Eran los años previos a la primera Guerra Mundial y Europa el hervidero de las llamadas vanguardias históricas. El caracter culto y progresista de la familía Borges, propició que los dos hermanos dieran rienda suelta a sus aptitudes literarias y artísticas. En Ginebra Norha estudió escultura clásica en la Escuela de Bellas Artes y en Lugano mantuvo contacto con los expresionistas alemanes exiliados, donde aprendió xilografía y adoptó en sus obras la estética del Expresionismo. Fue en Suiza donde ella misma escribió e ilustró Notas lejanas, su primer libro de poesía.

Ultraismo y estancia en España
 La "Gran Guerra "prolongó durante cuatro años más el periplo Europeo de la familía Borges. Desde la Provenza francesa, llegan a España donde residen en Barcelona, Palma de Mallorca, Sevilla y Madrid. En todas estas ciudades, Norah absorbe las tendencias artísticas que los círculos intelectuales le ofrecen y también deja en ellas su impronta e influencia. No en vano, la historiadora mallorquina Francisca Lledó considera a Norah Borges la primera artista de vanguardia que trabajó en las Islas Baleares. En Mallorca, Norah refleja al espíritu de la isla mediante tendencias conceptuales, muy próximas al Cubismo apartándose del común naturalismo.En Madrid Norah estudió con Julio Romero de Torres y entabló amistad con Juan Ramón Jiménez ilustrando algunos de sus poemas. Pero fue en Sevilla donde su estancia fue más provechosa. En la ciudad del Guadalquivir, Norah descubre el Ultraismo, movimiento literario nacido en España en oposición al Modernismo y vinculado a los nuevos ismos que surgian o habian surgido en Europa desde los inicios del siglo XX. La artista argentina puso sus ilustraciones de vanguardia al servicio de las revistas difusoras de esta tendencia como fueron Ultra, Grecia, Tableros y Reflector.

 

Argentina de nuevo

En marzo de 1921 Norah regresa a Buenos Aires junto a su familia, empezando a divulgar el Ultraismo a través de revistas literarias como Prisma. Como pintora se vincula al Grupo de Floridacaracterizado por la innovación en las formas tanto artísticas como literarias, cuestionando en literatura la métrica y la rima y apoyando en arte al Surrealismo, al Dadaismo y al Ultraismo.Norah y Jorge Luís Borges fundaron en 1922 la revista Proa en las artes y las letras, decana de los medios literarios de América y principal difusora en su primera época de los principios del Grupo.



Norah Borges Contrajo matrimonio en 1928 con el crítico de arte español Guillermo de la Torre a quien había conocido en España años atrás y con quien tuvo dos hijos. La animadversión que sentia Jorge Luís por su cuñado, hizo que los hermanos Borges se fueran distanciando paulatinamente hasta casi perder el contacto. Antes de su matrimonio Norah dió muestras de su predilección por el cubismo en las ilustraciones del libro de su hermano, Fervor de Buenos aires, de 1923. 

Durante la 2ª Guerra Mundial, Norah Borges militó en la asociación feminista antifascista La Junta de la Victoria, donde conoció a la poeta Silvina Ocampo. Como anécdota, cabe mencionar que sufrió junto a su madre Leonor Acebedo un més de prisión por proferir insultos contra el presidente  Juan Domingo Perón
La artista argentina pintó, grabó e ilustró hasta su muerte en 1998. Pero regaló su obra y no la expuso con regularidad. A pesar de su poco interés por la posterioridad, nos ha dejado grandes obras, como las ilustraciones de los libros de su amiga Silvina Ocampo, de emigrados españoles a Argentina como Rafael Alberti o Ramón Goómez de la Serna y de otros autores argentinos como Bioy Casares y Julio Cortázar.